És un llibre dur de tapes toves. Un llibre desagradable i amable, cuidat i brutal. Trist, vital, per moments angoixant, desolador, escrit per Jacqueline Harpman (1912-2012) escriptora i psicoanalista belga d’origen jueu. Una data, un ofici, un origen, i un lloc de naixement que emmarquen i posicionen l’obra escrita al 1995.
És un llibre incòmode, en el que m’he passat tota la lectura increpant a la autora amb frases com: “no haurien de seguir els rius?”, “la gent no desapareix així com així”, “perquè no busquen els cables elèctrics?” com buscant les incoherències que facin menys creïble les poc agradables emocions que un i altre cop han anat llaurant-me: sorpresa, indignació, irrealitat, il·lusió, expectativa, estranyament, curiositat, decepció, por, angoixa, inquietud, tristesa, serenor, desolació.
És aquesta la gràcia del llibre, com de la majoria dels bons llibres, que el que busquen es traslladar-nos un ventall d’emocions. Com si la escriptora les sintetitzés i la traductora, Anna Casassas hagués tingut la cura de preservar-les perquè produeixin l’efecte emocional desitjat. I potser aquest llibre ho fa directament, de forma seca, sense embolcalls. Avantatges de la ciència ficció i d’una autora versada en els estats mentals i emocionals.
I potser és que estic més trist de lo habitual, o més sensible, o més solitari. Motiu pel qual vull escriure la ressenya per treure’m aquest fred de sobre. Aquesta sensació amarga de final, d’holocaust, de preguntes sense respostes, de buscar sense trobar. És com si la personatge tornès a actualitzar, i viure, les gran preguntes filosòfiques que ens vàrem formular a l’adolescència i a les que no podrem donar resposta. Que només amb paciència arribarem a matisar. Nosaltres no hem viscut la segona guerra mundial, no som psicoanalistes i ella si.
«Jo, que no he conegut mai els homes» és d’aquest llibres secs que els haig de tancar per agafar aire, com si la lectura la fes amb tub i ulleres per no implicar-me massa. Però quan em sorprenc tancant el llibre un moment per mirar a l’horitzó i a la resta de viatgers del tren de rodalies per sentir que no estic tan sol, entenc que ja m’he implicat, que ja hi soc.
I poc més. L’ha publicat l’editorial Periscopi l’any 2020 en català. Aquella editorial definida pel meu amic David com la que posa la contraportada a la portada. Un disseny anglosaxó, que m’agrada perquè editen llibres amb gust.
Nota de cata: Millor llegir-lo a l’estiu, sentint la remor dels nens que juguen a la piscina per evitar que aquest fred et cali massa endins.
Nota meteorològica: ahir, quatre d’agost de 2021, quan m’estava acabant de llegir el llibre va caure una tempesta d’estiu, d’aquestes que volen acabar amb tot però que mai ho aconsegueixen, encara que hi estiguis d’acord. I varen baixar les temperatures, i em vaig acabar el llibre, i vaig tenir por de passar fred en aquella nit d’agost.
Nota d’enviament: els dos amics als que vaig oferir el llibre desprès de que llegissin l’esborrany d’aquesta ressenya el van deixar, el llibre que els hi havia donat, un a la taula i l’altra al moble de la entrada. Ja ho hauràs notat, però aquesta ressenya no anima a llegir aquest bon llibre.
Títol: Jo que no he conegut els homes
Autora: Jacqueline Harpman
Traducció de: Anna Casassas Figueras
Pròleg de: Sophie Mackintosh
ISBN: 978-84-17339-59-3
Enquadernació: Rústica
Format: 127×200 mm
Núm. de pàgines: 232 pàgines
Editorial: Periscopi, Febrer 2021
Web de la editorial: https://periscopi.cat/llibre/antipoda/jo-que-no-he-conegut-els-homes
Kozmic Books 